ÊÀÒÀËÀÍ / ÊÓÐÑ
| Lliçó 67 (seixanta-set) | Lección 67 | |
| Som i serem.. (1) | Somos y seremos... | |
| 1 | Decadència i Renaixença : vet ací dos conceptes prou debatuts. Si hom coincideix generalment en la noció de decadència i àdhuc el principi de la Renaixença, hom dubta molt sovint sobre el límit final : quan acaba aquest fenomen ? | Decadencia y «Renaixença» : he aquí dos conceptos muy discutidos. Si se coincide generalmente en la noción de Decadencia y aun en el principio de la «Renaixença» se duda muchas veces sobre el límite final : ¿ Cuándo termina este fenómeno? |
| 2 | Ben cert és, nogensmenys, que el lapse de temps que corre a partir del segle XVI fins ben entrat el XIX correspon a una pèrdua en les lletres catalanes. Les raons en són fonamentalment històriques com ja ho veièrem. La política d'hegemonia duta pels monarques castellans ensems que el descobriment de noves deus de riquesa ultramarines no contribuiren poc a l'anorreament dels països catalans. Cal afegir també l'efecte de mesures més directament dirigides contra l'ús de la llengua com ho fou l'any 1714 el Decret de Nova Planta. | Cierto es no obstante que el lapso de tiempo que corre a partir del siglo XVI hasta bien entrado el XIX corresponde a una pérdida en las letras catalanas. Las razones son fundamentalmente históricas como ya lo vimos. La política de hegemonía llevada por los monarcas castellanos al mismo tiempo que el descubrimiento de nuevas fuentes de riqueza ultramarinas no poco contribuyeron en el anonadamiento de los países catalanes. Hay que añadir también el efecto de medidas más directamente dirigidas contra el uso de la lengua como fue en 1714 el Decreto de Nueva Planta. |
| 3 | Així doncs l'aïllament de la escena política i econòmica i el desig dels medis influents d'incorporar-se al desenvolupament central, contribuiren al desinterés que les classes altes manifestaren envers llur idioma. Aquest sobrevisqué no ja com a llengua de cultura ans en el poble com a mitjà d'expressió natural : creació de romanços, cançons o goigs (2) que foren valorats molt temps més tard. | Así pues el aislamiento de la escena política y económica y el deseo de los medios influyentes de incorporarse al desarrollo central contribuyeron al desinterés que las clases altas manifestaron hacia su idioma. Éste sobrevivió no ya como lengua de cultura sino en el pueblo como medio de expresión natural: creación de romances, canciones o gozos que fueron valorados mucho tiempo más tarde. |
| 4 | Hom situa l'inici de la Renaixença l'any 1833 amb la publicació del poema de Bonaventura Caries Aribau : Oda a la Pàtria. No fou, ben evidentment l'única causa que permeté un moviment de recuperació repercutit a la literatura i a tots els altres camps de l'activitat cultural catalana. A la prosperitat industrial i comercial de Catalunya cal afegir l'interés incipient per a les formes culturals de l'Edat Mitjana, fonement del romanticisme que corria per tot Europa i que precisament penetrà a la península per Catalunya. | Se sitúa el principio de la Renaixença en el año 1833 con la publicación del poema de Bonaventura Carles Aribau : Oda a la Patria. No fue, evidentemente, la única causa que permitió un movimiento de recuperación repercutido a la literatura y a todos los otros campos de la actividad cultural catalana. A la prosperidad industrial y comercial de Cataluña hay que añadir el incipiente interés por las formas culturales de la Edad Media, fundamento del romanticismo que corría por toda Europa y que precisamente penetró en la península por Cataluña. |
| 5 | Es poden distingir dues vessants o millor dit dues tendències encara vigents avui : d'un costat els partidaris d'una llengua arcaïtzant, culta dita floralesca perquè correspon a la que empraven els defensors dels Jocs Florals (3) i de l'altre els addictes a un català plebeïtzat —el català del carrer— que podríem caracteritzar amb l'obra teatral d'en Serafí Pitarra (4). |
Se pueden distinguir dos vertientes o mejor dicho dos tendencias aún vigentes hoy día : por una parte los partidarios de una lengua arcaizante, culta, dicha floralesca porque corresponde a la que empleaban los defensores de los Juegos Florales, y por otra parte los adictos a un catalán « plebeizado» —el catalán de la calle —que podríamos caracterizar con la obra teatral de S. Pitarra. |
| 6 | Malgrat o potser mercès a aquestes discrepàncies, el segle XIX s'enriquirà d'obres essencials en els diferents gèneres. Jacint Verdaguer erudit que sabé romandre popular pot ésser considerat com el fundador de la llengua literària moderna. La seva figura atormentada de clergue poeta tingué molt d'impacte sobre totes les classes del país. Manifestà un evident geni de la llengua en obres d'inspiració tan diferent com ara l'Atlàntida o Canigó. | A pesar de esto o tal vez merced a estas discrepancias, el siglo XIX se enriquecerá con obras esenciales en los diferentes géneros. J. Verdaguer erudito que supo permanecer popular puede ser considerado como el fundador de la lengua literaria moderna. Su figura atormentada de clérigo poeta tuvo mucho impacto en todas las clases del país. Manifestó un evidente genio de la lengua en obras de inspiración tan diferente como la Atlántida o Canigó. |
| 7 | Pel que es refereix al teatre l'obra de n'Àngel Guimerà és sens dubte la més remarcable ja que va emplenar el buit de l'escenari català. Catalanista convençut, figura apassionada, pronuncià el discurs com a president de l'Ateneu Barcelonés (el 1895) en català, cosa que motivà una « aparatosa trifulga». Nombroses són les seves obres que conserva el repertori actual, de la tragèdia «Mar i Cel» al drama «Terra Baixa», l'obra més traduïda i representada arreu del món. | En cuanto al teatro la obra de A. Guimerà es sin duda la más notable ya que llenó el vacío del escenario catalán. Catalanista convencido, figura apasionada, pronunció el discurso como presidente del Ateneo de Barcelona (en 1895) en catalán cosa que provocó aparatosa batahola. Numerosas son sus obras que conserva el repertorio actual, de la tragedia « Mar y Cielo » al drama « Tierra Baja » la obra más traducida y representada en todo el mundo. |
| 8 | En el domini de la narració Narcís Oller representa el lligam amb l'època següent : pertany a la Renaixença i alhora apareix com un precursor d'una certa novel·la naturalista. La llengua catalana s'anava normalitzant i no poc contribuí a enfortir-la el primer Congrés Internacional de la Llengua que tingué lloc l'any 1906, organitzat pel canonge mallorquí Mossèn Antoni Maria Alcover. Pompeu Fabra hi assistí i es donà a conèixer com a lingüista. | En el dominio de la narración N. Oller representa el enlace con la época siguiente : pertenece a la « Renaixença» y al mismo tiempo aparece como precursor de cierta novela naturalista. La lengua catalana iba normalizándose y no poco contribuyó en fortalecerla el primer Congreso Internacional de la Lengua que tuvo lugar en 1906 organizado por el canónigo mallorquín Mossèn A.M. Alcover. Pompeu Fabra asistió y se dio a conocer como lingüista. |
| 9 | Quan Enric Prat de la Riba, aleshores President de la Diputació de Barcelona fundà l'Institut d'Estudis Catalans —1907— aquesta entitat rebé l'encàrrec de la realització de la gramàtica i del diccionari. Des del 1913 es publicaren les Normes Ortogràfiques que, malgrat apassionada polèmica assoliren un triomf rodó al veure's adoptades per a la redacció dels documents oficials de la Mancomunitat (5) de Catalunya. |
Cuando E. Prat de la Riba entonces presidente de la Diputación de Barcelona fundó el Instituto de Estudios Catalanes —1907 —esta entidad se vio encargar la realización de la gramática y del diccionario. Desde 1913 se publicaron las Normas Ortográficas que a pesar de apasionada polémica alcanzaron un triunfo rotundo al verse adoptadas para la redacción de los documentos oficiales de la Mancomunidad de Cataluña. |
| 10 | Afirmada la llengua, de retop es confirma el catalanisme cobrant podria dir-se una quasi identificació amb ella. El tombant de segle serà època de màxima ressonància barcelonina. Val a dir que trobem activitat intel·lectual en totes les altres comarques catalanes. Malgrat la castellanització evident del País Valencià resta la força activa de l'anomenada Escola Mallorquina. | Afirmada la lengua, de rebote se confirma el catalanismo cobrando podría decirse una casi identificación con ella. El final de siglo será época de máxima resonancia barcelonesa. Cabe decir que encontramos actividad intelectual en todas las otras regiones catalanas. A pesar de la castellanización evidente del País Valenciano queda la fuerza activa de la llamada Escuela Mallorquína. |
| 11 | El Modernisme és el que caracteritza el grup d'artistes que feren de Barcelona la capital indiscutida dels nous corrents artístics i literaris de l'estètica europea. Convençuda políticament de la necessitat d'una realitat catalana el desenvolupament de la seva literatura confirmà per Catalunya la seva existència com a centre de cultura. | El Modernismo es lo que caracteriza al grupo de artistas que hicieron de Barcelona la capital indiscutida de las nuevas corrientes artísticas y literarias de la estética europea. Convencida políticamente de la necesidad de una realidad catalana el desarrollo de su literatura confirmó para Cataluña su existencia como centro de cultura. |
| 12 | Cal remarcar en aquesta perspectiva l'aportació de Joan Maragall. Sabé expressar amb intensitat tot allò que hom sent, «l'emoció general humana». Cantà deliberadament la bellesa i la bondat, armonia que evocà en paisatges suaus : « un prat ben verd sota d'un cel ben blau ». Vivificà temes mítics —El comte Arnau— tot i cantant Catalunya amb profund lirisme intentà establir, amb serenitat, lligams de cultura i d'amistat amb autors castellans. | Hay que notar en esta perspectiva la aportación de J. Maragall. Supo expresar con intensidad todo lo que uno siente, la « emoción general humana». Cantó deliberadamente la belleza y la bondad, armonía que evocó en paisajes suaves : « un prado muy verde bajo un cielo muy azul». Vivificó temas míticos —El conde Arnau —cantando a Cataluña con profundo lirismo intentó establecer con serenidad relaciones de cultura y de amistad con autores castellanos. |
| 13 | Santiago Rusiñol artista polifàsic, apareix com el més popular dels autors del Modernisme català. Conreà tota mena d'activitats tan artístiques com literàries. Féu de la seva casa un museu, organitzà sumptuoses festes literàries al Cau Ferrat i escriví una obra assenyada, plena d'enginy. « L'Auca del Senyor Esteve» creà el tipus de botiguer petit burgès que conserva avui un simbolisme vigent. | S. Rusiñol, artista polifásico, aparece como el más popular de los autores del Modernismo catalán. Cultivó toda clase de actividades tanto artísticas como literarias. Hizo de su casa un museo, organizó suntuosas fiestas literarias en el Cabo Ferrat y escribió una obra juiciosa llena de ingenio. « L'auca del senyor Esteve» creó el tipo de tendero pequeño-burgués que conserva hoy día un simbolismo vigente. |
| 14 | Si el Modernisme pretengué propugnar un cert desordre i cultivar una indisciplina sistemàtica, el Noucentisme reaccionà introduint l'ordre i el rigor en les composicions. L'obra acurada de Josep Carner li feia dir que es veia « més que no pas enamorat de les dones, enamorat de les paraules ». | Si el Modernismo pretendió propugnar cierto desorden y cultivar una indisciplina sistemática, el «Noucentisme» reaccionó introduciendo el orden y el rigor en las composiciones. La obra esmerada de J. Carner le hacía declarar que se veía : « Más que enamorado de las mujeres, enamorado de las palabras». |
| 15 | La normalització de la llengua portà a una definició més concreta de la situació de l'home de lletres. S'abandonà la visió massa bohèmia o espontània per difondre una figura més intel·lectualitzada. | La normalización de la lengua llevó a una definición más concreta de la situación del hombre de letras. Se abandonó la visión demasiado bohemia o espontánea para difundir une figura más intelectualizada. |
| EJERCICIOS | ||
| 1 | Cal fer la traducció al castellà dels textos següents i estudiar de memòria el III, de Joan Maragall. | |
| De Jacint Verdaguer, El cant de l'emigrant. | De Verdaguer : El canto del emigrante | |
|
Dolça Catalunya pàtria del meu cor quan de tu s'allunya d'enyorança es mor. Adéu, germans : Adéu-siau mon pare no us veuré més! Oh! mariners, lo vent que me'n desterra que em fa sofrir! estic malalt, mes ai! tornau-me a terra que hi vull morir! |
Dulce Cataluña patria de mi corazón cuando de ti uno se aleja de añoranza se muere. Adiós, hermanos Adiós, padre mío ¡ no os volveré a ver! ¡ Oh! marinero el viento que me destierra ¡ cuánto me hace sufrir! estoy enfermo, pero ¡ ay! ¡ volvedme a tierra que allí quiero morir! |
|
| De A. Guimerà : Som i serem gent catalana | De A. Guimerà : Somos y seremos gente catalana | |
|
Tant si es vol com si no es vol que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol. |
Que se quiera, que no que no hay tierra más ufana bajo la capa del sol. |
|
| De J. Maragall, uns versos de l'Oda a Espanya : | De J. Maragall : Oda a España | |
|
Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana : parlo en la llengua que m'ha donat la terra aspra; en aquesta llengua pocs t'han parlat; en l'altra, massa. |
Escucha, España, la voz de un hijo que te habla en lengua no castellana : hablo la lengua que me dio la tierra áspera; en esta lengua pocos te han hablado en la otra demasiado. |
|
| De J. Carner, una estrofa de : De lluny estant |
De J. Carner : Desde lejos |
|
|
Qui veiés, quan l'estiu s'acomiada, el camí-la serp blanca i somrient- i, al marge d'una cala refiada, el pàmpol mort sota d'un pi vivent. |
Quién ver pudiera, cuando se despide el verano el camino —sierpe tan blanca y sonriente— y, a orillas de confiada cala, el pámpano muerto bajo un pino vivo. |
|
| Notas : |
| (1) Som i serem vegeu el text adjunt de n'Angel Guimerà en els exercicis. |
| (2) Goigs en aquest cas sempre en plural, és composició poètica escrita en llaor de la Verge o d'un sant: Els goigs de la Verge de Núria (castellà : gozos). |
| (3) Jocs Florals. Foren creats pel rei Joan I a imitació dels jocs poètics del consistori de Tolosa. Anomenats Festa de la Gaia Ciència, Pany 1393. Foren restablerts el 1859 amb la finalitat de moure la joventut al conreu de la llengua catalana dins la literatura. Consten de tres premis ordinaris : englantina, viola i flor natural. Interromputs amb la guerra del 36, començaren les celebracions anyals a Pexili Pany 1941. |
| (4) Serafí Pitarra (Frederic Soler) fou també col·laborador a la revista « Un tros de paper», portaveu de les sàtires més vehements adreçades als literats dels Jocs Florals. |
| (5) Mancomunitat. Constituïda Pany 1914 agrupava les quatre Diputacions provincials de Catalunya. En fou president Enric Prat de la Riba. Fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. Havia intentat posar les bases d'una autonomia de més llarg abast tot desenvolupant les institucions culturals i econòmiques. |
